Cada cop més aprop / One step closer

Ja tenim els bitllets! Serà el segon cop que creuaré l'Atlàntic, el primer cop que trepitjo Amèrica Central.
Mai com ara havia tingut tantes ganes de marxar, d'embarcar-me en aquest viatge que cada cop queda més aprop. I pot ser és una reacció de fugida, però és el motor que em permet seguir endavant, la meta per la que vull que el temps corri cada cop més ràpid. I estic intentant no qüestionar-me el motiu de les meves accions.
En l'instant en el que escric aquest post queden 86 dies, 19 hores i 51 minuts per a que surti el primer vol, el tret de sortida. Ara tot són il·lusions, somriures, papallones a la panxa. És el moment per a desitjar-ho tot.
Són només tres mesos, una quarta part de l'any, és un moment fugaç però ara mateix es fa enorme. Pot ser perquè són les últimes pràctiques de la carrera, pot ser perquè és el primer cop que viatjo a un altre continent, pot ser perquè mai havia fet un viatge d'aquestes dimensions.
Hi ha persones que ja no ens acompanyaran en el viatge, perquè no el moment adequat per a elles, perquè han sortit de les nostres vides; però la meva nova companya d'aventures promet ser la persona que necessitava per a acompanyar-me en l'experiència. Carregada d'energia, amb un somriure sempre als llavis, amb ganes de menjar-se el món.
És estrany pensar que aquesta persona que fins fa un parell de mesos era una desconeguda per a mi, es convertirà en el meu complement diari, és estrany pensar que una persona que pràcticament no conec, serà amb la que ho compartiré tot. Fem broma i diem que no tenim una altra opció que portar-nos bé, som el recolzament de l'altra, la persona que sense coneixèr-nos, ens coneixerà millor.
El viatge encara queda  a 86 dies, 19 hores i 38 minuts de distància, però cada cop és més aprop.

ENGLISH

We got the flight tickets! It'll be the second time that I fly across the Atlantic, the first time that I set foot in Central America.
Never before had I been so eager to leave, to get on this journey that's everytime a little bit closer. And it may be a flight reaction, but it's the engine that keeps me moving, the goal for which I want time to run fast. And I'm trying not to question the reasons behind my actions.
At the instant I write this post,  86  days, 19 hours and 51 minuts are left for the first flight to depart, the starting pistol. Right now it's all illusion, smiles, butterflies in the stomach. It's the time to wish for everything.
These are just three months, a quarter of the year, a fleeting moment but right now it becomes huge. Maybe because these are the last practices of the degree, maybe because it's the first time that I travel to another continent, maybe because I had never done a trip of such scale.
There are people who will not accompany us anymore on the journey, because it was not the right time for them, because they've exited our lifes; but my new companion of adventures promises to be the person I needed by my side on this experience. Full of energy, with a permament smile on her lips, willing to conquer the world.
It is strange to think that this person who was a complete stranger to me two months ago, wil become my daily complement, it is strange to think that a person I barely know will be the one with whom I'll share everything. We jokingly say that we have no other option but to like each other, we are each other's support, the person that, without knowing us, will know us better.
The trip is still 86 days, 19 hours and 38 minutes away, but it is one step closer.