Un mes / One month

English version below

Ja fa un mes que vam agafar el primer avió, un mes des que vam volar per sobre el nostre continent per deixar-lo enrrere i aterrar en un continent nou, on tot i tothom és nou. I quan hi penso tinc l'estranya sensació que queda molt llunyà i al mateix temps molt proper. Fa un mes tot just em preparava la motxilla i ara semblo estar totalment adaptada a la meva nova realitat. 

Mèxic va demostrar ser tot allò que ens esperàvem i tot el que no podíem esperar. País de contrastos, d'aigues blaves, càlides i cristalines, muntanyes d'un verd intens que de sobte et sorprenen amb ruïnes de proporcions insospitades per a ulls mal acostumats, la calor i el bullici més exagerat, el caos de la ciutat, el fred, la pluja, la tranquilitat dels pobles de muntanya. L'aire condicionat que et trasllada al Pol Nord, en autobusos plens de belles i bells dorments, tapats amb mantes i que recorren el país de punta a punta per anar a veure un familiar. Comunitats indígenes que et miren amb ulls desconfiats, nens que treballen, molts nens, dones que, com formigues, carreguen el seu pes doblat a l'esquena. Turistes que no coneixeran més enllà de la piscina de l'hotel, turistes amb motxilla que pretendran ser diferents, viatgers que seran diferents, persones amb les que compartiràs un parell de dies i amb les que et semblarà haver compartit molt més.

I de sobte ja estàvem a Guatemala. I de sobte Guatemala ens va rebre amb els braços oberts i ens miràvem estranyades perquè mai ens havien acollit amb tanta franquesa i naturalitat. I de sobte ens sentíem com a casa i la Comunitat ja s'havia convertit en la nostra llar. 

Vaig arribar a la Comunitat amb un aterratge d'emergència, "Houston tenim un problema". Problema anomenat infecció de Còlon, febre alta i al·lèrgia a l'antibiòtic receptat. Això em va donar el plaer de conèixer l'únic hospital públic de la regió. Mai havia vist tantes embarassades, de totes les edats, mai havia vist tants nadons. Aquí, quan una noia acaba de tenir un bebé, es cobreix el cap amb un mocador blanc, ja que hi ha la creença que així es protegeix més bé contra refredats i altres malalties que podrien afectar-la en aquests moments que la seva salut és més delicada. 

La vida aquí es simplifica, el dia comença a les 6 del matí i acaba a les 9 del vespre. Fa calor, molta calor. Les nits que plou et lamentes perquè no pots sortir a fora i arribar fins a la caseta on hi ha el lavabo. Et quedes sense pèls als dits els primers cinc dies mentre t'acostumes a encendre els fogons de gas, compte de no acabar sense celles si encens el gas abans d'hora. Tornes a rentar els plats i la roba a mà. Cada dia omples els bidons d'aigua, només hi ha aigua corrent fins les 10 del matí, més et val afanyar-te. El cafè és dolent, molt dolent. I la llet és en pols. Però prens cafè cada dia i molts cops. 

La vida aquí és comunitària. Em descobreixo a mi mateixa compartint àpats amb els veïns de forma diària, a casa nostra, a casa seva. El blat ho és tot. Estic millorant la meva tècnica per a "tortear". Les meves tortilles són encara massa gruixudes i tenen una forma curiosa. És maco identificar-les entre el munt de tortilles perfectes. He desenvolupat una addicció a les hamaques. Posa una hamaca a la teva vida!

La vida aquí és una història fascinant. Cadascuna de les persones d'aquesta comunitat, tant acertadament batejada com "Nuevo Horizonte", ha viscut mil vides. Sóc pare, sóc mare, fill/a, sóc revolucionari, ex-combatent, sóc ex-guerriller, sóc Guatemaltec. Has viscut mai amb una persona que és història viva? 

Quina és la meva funció aquí? Deixaré que ho vagis descobrint amb cada post. 

ENGLISH

It's been a month since we took the first plane, a month since we flew over our continent to leave it behind and land on a new continent, where everything and everyone is new. And when I think about it, I have the strange feeling that it both feels very far and very close at the same time. Just a month ago I was packing and now I seem to be completely adapted to my new reality.

Mexico proved to be everything we expected and everything we could not expect. Country of contrasts, of blue, transparent, warm waters, mountains of an intense green that suddenly surprise you with ruins of unsuspected proportions for the untrained eye, the most exaggerated heat, the chaos of the city, the cold, rain and calmness of the mountain's villages. The conditioned air that takes you to the North Pole, in buses full of sleeping beauties covered with blankets thatT travel accross country to see their relatives. Indigenous communities looking at you with suspicious eyes, children working, lots of children, women whom, like ants, carry double their weight on their backs. Tourists that won't know anything beyond the hotel's swimming pool, backpackers who will pretend to be different, travelers who will be different, people with whom you'll share a couple of days and with whom you'll feel you've shared much more. 

And suddenly we were in Guatemala. And suddenly Guatemala welcomed us with arms wide open and we looked at each other surprised because we had never been welcomed so naturally and honestly. And suddenly we felt like home and the Community had become our home.

I arrived at the Community with an emergency landing, "Houston we have a problem". Problem called Colon infection, high fever and allergy to the given antibiotic. This gave me the pleasure to visit the only public hospital of the area. Never had I seen so many pregnant women, of all ages, never had I seen so many babies. Here, when a woman has just given birth, covers her head with a white piece of cloth, since there is the belief that with it she protects herself better against colds and other sicknesses she could get now that her health is more delicate. 

Here life gets simplified, the day starts at 6 in the morning and finishes at 21h. It's hot, very hot. On rainy nights you don't pee because you can't get to the shed where the toilet is. You end up with no hair on your fingers for the five first days while you get used to the gas stove, careful not to burn off your eyebrows if you turn on the gas too soon. You go back to hand washing dishes and clothes. You fill the water containers every day, there is only running water until 10 am, you better hurry up. The coffee's bad, really bad. The milk is powdered. But you drink coffee everyday, many times. 

Life here is communitary. I discover myself sharing meals everyday with the neighbours, at my place, at their place. Wheat is everything. I am mastering my tortilla's technique. My tortillas are still too thick and weirdly shape. It is nice to identify them between the pile of perfect tortillas. I've developed a hammock addiction. Put a hammock in your life!

Life here is a fascinating story. Every person in this community, so rightly called "New Horizon", has lived a thousand lifes. I'm a father, a mother, a child, I'm a revolutionary, an ex-fighter, I'm an ex guerrilla fighter, I'm Guatemalan. Have you ever lived with someone who's history alive?

Which is my role here? I'll let you discover it with every post.