Demà no és Diumenge (i altres veritats) / Tomorrow is not Sunday (and other truths)

El meu país és tant petit

Que sempre cap dintre del cor

Si és que la vida et porta lluny d'aquí 

English version below

Ara que porto 9 mesos vivint a Alemanya - a Colònia per a aquells als que els interessen els detalls – i en total 1 any i 3 mesos - aproximadament, que ara em perdonin els detallistes - fora del meu país, em sento més catalana – i més jo - del que m’havia sentit mai. I perquè demà és un dia important, i el link d’aquest blog està al meu CV i suposo que una visió política més dins d’aquest blog d’opinions cada vegada més controvertides és el que cal per acabar de dilapidar les meves futures opcions professionals, he decidit escriure aquest post.

Els que em coneixeu sabeu que no crec en fronteres – encara que m’encanta omplir el passaport de segells -, així que crear-ne una de nova no va gaire amb la meva filosofia personal, però sí que crec en cultures i en identitats. Poques persones són capaces de respondre al “qui sóc jo?”, que és pot ser la pregunta que em crea més fascinació juntament amb “què em fa feliç i què es la felicitat per a mi?”, preguntes que semblen tenyir tot el que escric en aquest blog. Però quan ens atrevim a respondre la primera pregunta comencem amb els trets més fàcilment identificables; em dic Laia, sóc una noia, tinc 22 anys, sóc catalana. I ens aturarem aquí un moment.

El nom, el gènere, l’edat i el lloc d’origen és el primer que ens atrevim a dir sobre qui som, la nostra identitat. El nostre origen és una part tant important de qui som que sense ell resulta gairebé impossible definir-nos. Hi ha tantes parts de qui sóc que estan lligades al meu origen que fins que no l’he deixat enrere no les havia ni tant sols identificat. No és tant sols la llengua i l’accent que l’acompanya, o el meu color de pell, de cabell i d’ulls, que em delaten allà on vaig, és el cuinar amb oli d’oliva i la frustració de que aquí només en venguin d’un tipus, el sol, els estius de veritat, les primaveres càlides, el raïm de cap d’any, és el quedar amb els amics a la terrassa i no a dins de casa perquè fa fred, mirar la butxaca quan vas a comprar (al final això de que els catalans som uns garrepes casi que em surt a compte), el pernil salat i el fuet, les olives que tant enyoro, és que se’m posi la pell de gallina a l’escoltar “els Segadors”, és el to de veu alt que fins ara m’havia semblat un to de veu normal, és expressar el que sents i penses i aquest to informal i proximitat que ens és tant fàcil fins i tot en situacions formals. Són totes aquestes parts i moltes més de qui sóc. Així que Internet, suposo que aquest és el moment en el que et dic que sóc catalana i em sento catalana, i que ni tant sols entraré en el debat sobre els drets o la llei, i ara que cadascú extregui les seves pròpies conclusions.

ENGLISH VERSION

Now that I've been in Germany for 9 months - in Cologne for those interested in details - and a total of 1 year and 3 months - approximately, please forgive me now detail-oriented people - out of my country, I feel more catalan - and more me - than I ever have. And because tomorrow is an important day, and the link of this blog is on my Resumé and I guess one more political opinion on this blog full of increasingly controverted opinions it's the last thing I need to finally kill all my future professional opportunities, I've decided to write this post.

Those who know me know that I don't believe in borders - although I love getting my passport stamped -, so creating a new one does not really go with my personal philosophy, but I do believe in cultures and identities. Few people are able to answer the "who am I?" question, which might be the one that fascinates me the most along with "what makes me happy and what is happiness for me?", questions that seem to be all around my posts. But when we finally dare to answer the first question, we start with the more easily identifiable traits; my name is Laia, I'm a girl, I'm 22, I'm catalan. And we'll stop there for a moment.

Our name, gender, age and place of origin are the first things we dare to say about who we are, our identity. Our origin is such an important part of who we are that without it it is almost impossible to define ourselves. There are so many parts of who I am that are tied to my origin, that it is not until I've left it behind that I have noted them. It is not only the language and the accent that comes with it, or my skin colour, hair and eyes, that give me away, it's cooking with olive oil and the frustation of only finding one kind here, it's the sun, the real summers, the warm springs, grapes for new years eve, it's meeting with friends at a bar terrace and not inside someone's place because it is too cold to be outside, be mindful when grocery shopping (looks like at the end of the day being a tightfisted catalan will pay off), the ham and "fuet", the olives I miss so much, it's getting goosebumps when I listen to "els Segadors", it's the excited and loud voice tone that I had assumed to be a normal voice tone until now, it's expressing feelings and thought and that informality and proximity that comes so easy to us even in formal situations. It's all of these parts and so many more of who I am. So Internet, I guess this is the moment I tell you I am catalan and I feel catalan, and that I won't even go into the whole rights and legal debate, so I guess I will just let everyone draw their own conclusions now.