Cinc minuts més / Five more minutes
 |
| Locals dressed in traditional clothes at Chichicastenango market |
No vull marxar. Encara no. Un temps més, fins que me'n cansi, fins que no vulgui viatjar més, fins que enyori tant el que no tinc aquí, que hagi de tornar. Tornaria? Tornaria si no fos per la universitat?
En menys d'un mes ja seré a casa, sense aranyes, sense serps, amb aigua corrent, una dutxa interior, sense gallines ni ànecs a la cuina i al jardí, amb llençols, sense mosquitera, obriré la nevera i serà plena.
Sense teranyines que amb el seu intrincat detall decoren el sostre de la cuina, sense descobrir animals nous a cada passa, sense el verd, brillant i penetrant que tot ho envolta, sense poder mirar les estrelles al dutxar-me, sense les persones que s'han convertit en la meva petita família. En poc menys d'un mes s'haurà acabat, els seu somriure constant, la invitació acompanyada d'un plat a taula, les abraçades i rialles d'aquests nens que tant em molesten i tant estimo. M'adormiré sense la música dels animals que em bressola cada nit.
Com tornar sent la mateixa quan tot al meu voltant ha sigut colpidorament diferent?
Com ser la mateixa quan has vist i viscut què significa ser dona aquí i en tants altres llocs? Xiulets i comentaris pel carrer, de qualsevol home que passa, xiuxiuejos, judicis, viure lligada a la casa i als fills, sacrificar la teva salut, oblidar els teus somnis, oblidar-te i trobar-te en una societat que és això el que espera de tu.
Quan m'ha envaït la ràbia al comprovar les limitacions que t'imposa el lloc de naixement. Quan has compartit hores, riures, dinars, sopars, converses, amb persones de la teva edat que mai tindran la teva edat. Dues mateixes edats; dues vides que tracen línies paral·leles, avançant al mateix temps per camins i experiències que impediran que les línies s'entrecreuin.
Voler fer alguna cosa i no poder fer res.
Sentir-me atrapada en el meu cos de noia, jove i estrangera, però aprendre a caminar ben dreta, sense temor i no deixar-me enganyar. Descobrir-me a mi mateixa.
Com tornar sent la mateixa si mai m'havia conegut tant bé? Si mai havia sigut tant conscient de qui sóc, qui puc ser i tot el que encara no sé de mi.
Jo, que sempre havia cregut témer la soledat, m'he trobat cercant-la. Hores de soledat, de refugi en la tranquilitat, per a la reflexió, per a gaudir de la meva única companyia. Reafirmar-me en la meva diferència i acceptar-la com una cosa bona.
Per primera vegada he viscut sola, tant sols seran tres mesos però, no ens confonguem, ho he fet sense aigua corrent, sense aigua potable, sense rentadora, rentaplats, televisió, internet, a una hora de la ciutat més propera, amb una nevera que no refreda, sense accés a un sistema de salut i seguretat ciutadana fiable. He omplert cada dia els dipòsits d'aigua, els he rentat i fregat per treure els fongs i les larves de mosquit que hi apareixen cada tres dies, he rentat cada peça de roba a mà i l'he fregat a la pedra fins que ha quedat neta, com feien les nostres àvies, l'he estès, l'he recollit del fang quan ha caigut i l'he tornat a rentar, he rentat els plats i les olles a mà i m'he ebrutat d'ollín al fer-ho, he bullit cada got d'aigua de l'aixeta abans de beure'l, he escombrat la casa milers de cops, perquè el terra de fora és de fang i la casa sempre en va plena, he espolsat el sac cada nit per si hi havia escorpins a dins, he passat una infecció de còlon, el dengue i unes quantes diarrees, i en una letrina! He cuinat amb uns fogons que funcionen a mitges i tenen les graelles desnivellades, m'han picat desenes de formigues de foc, centenars de mosquits i m'he rascat fins a fer-me sang. Cadascuna d'aquestes coses l'he fet jo i les milers de persones que viuen a Guatemala.
He viscut sola per primera vegada, he anat a fer-ho en un dels països més perillosos del món, en una comunitat rural i, sabeu què? No ha sigut tant complicat, m'atreviria a dir que ha sigut fàcil. I per això, ara que sona el despertador i és hora de marxar, demano, cinc minuts més.
I don't want to go back. Not yet. A little longer, until I am tired of it, until I don't want to travel anymore, until I miss home so much that I have to go back. Would I ever go back? Would I come back if it wasn't for my studies?
In less than a month I'll be home, without spiders, without snakes, with running water, a shower inside the house, without chickens and ducks in the kitchen and the garden, with sheets on my bed, without a mosquitoe net, I'll open the fridge and it'll be full.
Without spider-nets that with its intricate design decorate the kitchen's ceiling, without discovering new animals at every step I take, without the deep green that surrounds every single thing, without looking at the stars while showering, without the people that have become my little family. In less than a month all will be over, their constant smile, the invitation that comes with a meal, the hugs and laughs of these annoying children I love so much. I will fall asleep without the animal soundtrack craddling me every night.
How can I come back being the same person when everything arround me has been so incredibly different?
How can I be the same when I have seen and experienced what it means to be a woman here and in so many similar places? Whistles and comments on the street, coming from every man crossing my way, whispers, judges, to live tied to the house and the children, sacrifice your own health, forget about your dreams, forget about yourself and find yourself in a society which expects this exact thing from you.
Realising the limitations of your birth country, anger has invaded me. When I've shared hours, laughs, lunches, dinners, conversations, with people my own age that will never be my age. Two same ages; two lifes that draw parallel lines, going forward at the same time by different paths and experiences that will prevent them from crossing each other.
To want to do something and not be able to.
To feel trapped in the body of a young,foreign girl, and learn to walk with my head up, with no fear and without letting anyone fool me. To discover myself.
How can I come back being the same if I had never known myself so well? If I had never been so aware about who I am, who I can be and everything I still don't know about myself.
Me, the person who always thought to fear loneliness, has found herself searching for it. Hours of loneliness, of a calm refuge, to think, to enjoy my only company. Reaffirm my difference and accept it as a good thing.
For the first time in my life I have lived on my own, it might have been only three months but, let's not get confused, I have done it without running water, drinkable water, without washing machine, dishwasher, television, Internet, an hour away from the nearest ity, with a non cold fridge, without access to a trustable health and security's system. I have filled the water recipients everyday, I've washed them to get the mould and mosquitoe eggs away, which reappear every 3 days, I've handwashed every single piece of clothes and I have scratched it on the rock, like our grandmothers used to do, I have
Comentarios
Publicar un comentario